dissabte, 20 d’octubre del 2012

HOMILIA DE MN. CLIMENT FORNER A LA MISSA DEL FÒRUM DEL DIUMENGE

     Molt estimats germans en Crist: Per a celebrar aquest 1r Fòrum de Balsareny dedicat al Concili Vaticà II i de retop al bisbe Pere Casaldàliga no es podia pas escollir un cap de setmana millor que aquest, els dies 13 i 14 d’octubre de 2012, dissabte i diumenge. En primer lloc, i sobretot, per escaure’s (era exactament el dia 11, dijous, fa tres dies) els 50 anys de la inauguració del susdit Concili,  l’esdeviment eclesial més transcendental del segle passat (i sols Déu sap de quants segles més enrere), i en segon lloc per coincidir amb els 40 anys episcopals del nostre molt admirat i estimat  Pere, consagrat com va ser el dia 23 d’octubre de 1971. Quines dues efemèrides més significatives i emocionants a reviure recordant-les! 
    Bé, acabem d’escoltar unes lectures que no són paraula d’home sinó de Déu. Ja ens ho recordava el mateix Concili: “Sempre que en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures és Déu mateix qui ens parla a través d’elles.” Va ser justament aquesta una de les primeres i més grans innovacions conciliars: remarcar l’essencialitat de la Paraula de Déu postergada per la nostra Santa Mare Església durant segles, tan important en la litúrgia i en la vida com ho són el cos i la sang de Crist.
    Déu, doncs, ens acaba de parlar, i avui ho ha fet per mitjà de  les lectures pròpies del Diumenge 28è de durant l’any del cicle litúrgic B. Quina casualitat: no desdiuen gens, al contrari, de les dues commemoracions que festivem. Ens hi hem fixat bé? Les hem escoltades com cal? La primera, de l’Antic Testament, ens deia que la saviesa d’enteniment i de cor és el do  més valuós que hem de demanar a Déu i que Déu està disposat sempre a concedir-nos;  ara, ja no és la saviesa de Salomó sinó la de Jesús de Natzaret, Déu fet Home, el Verb fet carn. La carta als cristians hebreus ens recordava que la paraula de Déu és viva i eficaç, creadora i redemptora, l’única que il·lumina i que salva. I l’evangelista Marc ens contava el cas d’aquell bon home que, complidor de la llei com era i desitjant com desitjava la vida eterna, s’entristí molt de no poder seguir Jesús per culpa de les riqueses que posseïa i que l’esclavitzaven sense adonar-se’n.
     Mirem el nostre germà Pere, tot un referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar (ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri eclesiàstic). Ell sí que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort, en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i com a bisbe. Per això és i se sent fill de Concili Vaticà II--Paraula de Déu posada al dia--, com me´n sento jo mateix i se’n senten tants altres capellans, religiosos i laics, com de segur molts de vosaltres dels aquí presents que, encara que no el visquéssiu directament, us en considereu  hereus gràcies al testimoniatge de papes com Joan XXIII, de bisbes com el pare Pere i de tants cristians de Catalunya, d’Amèrica i d’arreu del món que s’han mantingut fidels a Jesús i al seu Evangeli, i també a l’Església catòlica, apostòlica (i romana, que dèiem abans), malgrat els seus molts pecats i les nostres moltes decepcions. Donem-ne gràcies a Déu del do providencial del Vaticà II, aquesta mina d’or que tot just és a mig explotar, per més que convertís persones tan decisives en la història contemporània d’Espanya com el cardenal Tarancón, per no esmentar el bisbe Josep Pont i Gol que en fou un dels més convençuts precursors de casa nostra  i a casa nostra. Sort n’hem tingut i sort en tenim encara: ens ha ajudat i ens ajuda a purificar la fe vivint-la amb joia i esperança sense tenir por de Déu, de res ni de ningú; a adquirir llibertat d’esperit i corresponsabilitat eclesial i cívica; a ser i a sentir-nos membres vius i madurs de l’Església com a Poble de Déu reial, sacerdotal i profètic, no com un fi en si mateixa sinó posada al servei del Regne; a estimar el món modern com Déu l’estima començant per compadir els germans més pobres i necessitats; a lluitar en conseqüència pels drets de les persones i dels pobles, sempre a favor de la justícia i de la pau. Etcètera. És a dir, per les causes del bisbe Casaldàliga que haurien de ser també les nostres. ¿Que és el que no ha fet, de tot això i molt més, el nostre germà Pere com a missioner claretià i com a pastor de l’església de Sâo Félix do Araguaia, al nord del Mato Grosso? Benaurat entre els benaurats! Ah, si creguéssim en l’Esperit Sant com ell hi creu!
    Al contrari d’aquell pobre home de l’Evangeli, ell sí que ha seguit fidelment Jesús, malgrat les seves possibles mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa, germans i germanes, pare, mare, tot... (Encara veig la seva mare en el llit d’agonia ensenyant-me l’anell episcopal del seu fill dolorosament absent). Sense renegar, això mai, de les seves arrels pàtries: ENCARA AVUI, RESPIRO EN CATALÀ, confessa en un dels seus nombrosos llibres. Com més particular, més universal. Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja hi escrivia: “Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de luna; la lluvia y el sereno mirar de les pobres con quien caminas y el mirar glorioso de Cristo, el Señor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús: sense sarró, ni calçat, ni bastó... No sembla un bisbe sinó que ho és, de veritat, a la inversa de la majoria de jerarques de l’Església oficial que no saben renunciar encara als honors mundans i a les vestimentes pomposes (que fan pensar, i que em perdonin, en les dels escribes i fariseus repudiades per Jesús). I reblant el clau, en la seva primera carta pastoral afirmava: “Si la primera missió del bisbe és ser profeta i profeta és aquell que diu la veritat davant de tot el poble; si ser bisbe és ser la veu dels qui no tenen veu, honestament jo no podria callar en rebre la plenitud del servei episcopal.” Ara, per dir i fer la veritat a favor dels seus estimats “posseiros”, víctimes de les injustícies socials i polítiques, ha arriscat la pell fins a ser amenaçat de mort més d’una vegada, com ha passat des d’antic amb tots els profetes. Això que la seva acció s’ha inspirat sempre en motius humans i pastorals. La jerarquia eclesiàstica sol parlar, massa sovint autoritàriament, “ex cathedra”; ell ho fa des de la vida, l’únic lloc teològic, i real, convincent.
    Podria parlar del Pere com a poeta, colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa. El que sí faré, si m’ho permeteu, és contar-vos unes quantes referències personals. Us ho dic ben sincerament: d’ell me n’he sentit sempre germà, amic, company d’il·lusions i fatigues apostòliques, des del dia de la nostra ordenació sacerdotal conjunta (érem 800 de colla) al Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (31 de maig del 1952; aquest any en va fer seixanta) i des d’aquella última missa que concelebràrem el dia 26 de desembre del 1966, festa de Sant Esteve, a la Colònia Soldevila de Balsareny, en vigílies d’anar-se’n a Missions. Al llarg dels anys hem mantingut una relació-comunió espiritual i literària força intensa. Com a poetes que som ell i jo, va voler, per exemple, que li prologués el llibre en català, esmentat més amunt. Canònicament, em deia que jo era el seu arxiprest, només perquè ho era de Navàs, i la seva parròquia nadiua de Balsareny en depenia havent passat del bisbat de Vic al de Solsona. Si el Pere és un capdavanter destacat de l’anomenada “teologia de l’alliberament” (que, ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor dels quals la fe  insubornable en Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com capellà i com a escriptor. ¿Les causes dels pobres que ha fet seves el bisbe Pere no són semblants--em pregunto-- a les dels pobles oprimits i esclavitzats com és el cas del poble català que, després de tres segles, no ha aconseguit encara (en gran part per culpa d’ell mateix) aquella plenitud política que necessita i li correspon, digna de la seva història? No dubto gens ni mica que el bisbe Pere Casaldàliga i Pla, proclamat Premi Internacional de Catalunya per la Generalitat (2006), ens fa costat, si més no, amb la pregària, en aquests moments actuals de la nostra pàtria-nació que poden ser decisius; així com espero que ens faci de fet (de debò, no retòricament) el nostre episcopat català, conseqüent amb les seves cartes pastorals.
     I per posar punt final a aquesta meva homilia us recitaré, també si m’ho permeteu,  el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i esperança...” (O.C., pgs. 581-582). I continuem celebrant l’Eucaristia, l’acte més pacífic i més revolucionari de la història.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada