Bé, acabem d’escoltar unes lectures que no
són paraula d’home sinó de Déu. Ja ens ho recordava el mateix Concili: “Sempre
que en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures és Déu mateix qui ens
parla a través d’elles.” Va ser justament aquesta una de les primeres i més
grans innovacions conciliars: remarcar l’essencialitat de la Paraula de Déu
postergada per la nostra Santa Mare Església durant segles, tan important en la
litúrgia i en la vida com ho són el cos i la sang de Crist.
Déu, doncs, ens acaba de parlar, i avui ho
ha fet per mitjà de les lectures pròpies
del Diumenge 28è de durant l’any del cicle litúrgic B. Quina casualitat: no
desdiuen gens, al contrari, de les dues commemoracions que festivem. Ens hi hem
fixat bé? Les hem escoltades com cal? La primera, de l’Antic Testament, ens
deia que la saviesa d’enteniment i de cor és el do més valuós que hem de demanar a Déu i que Déu
està disposat sempre a concedir-nos;
ara, ja no és la saviesa de Salomó sinó la de Jesús de Natzaret, Déu fet
Home, el Verb fet carn. La carta als cristians hebreus ens recordava que la
paraula de Déu és viva i eficaç, creadora i redemptora, l’única que il·lumina i
que salva. I l’evangelista Marc ens contava el cas d’aquell bon home que,
complidor de la llei com era i desitjant com desitjava la vida eterna,
s’entristí molt de no poder seguir Jesús per culpa de les riqueses que posseïa
i que l’esclavitzaven sense adonar-se’n.
Mirem el nostre germà Pere, tot un
referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar
(ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri
eclesiàstic). Ell sí que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort,
en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i
com a bisbe. Per això és i se sent fill de Concili Vaticà II--Paraula de Déu
posada al dia--, com me´n sento jo mateix i se’n senten tants altres capellans,
religiosos i laics, com de segur molts de vosaltres dels aquí presents que,
encara que no el visquéssiu directament, us en considereu hereus gràcies al testimoniatge de papes com
Joan XXIII, de bisbes com el pare Pere i de tants cristians de Catalunya,
d’Amèrica i d’arreu del món que s’han mantingut fidels a Jesús i al seu
Evangeli, i també a l’Església catòlica, apostòlica (i romana, que dèiem
abans), malgrat els seus molts pecats i les nostres moltes decepcions. Donem-ne
gràcies a Déu del do providencial del Vaticà II, aquesta mina d’or que tot just
és a mig explotar, per més que convertís persones tan decisives en la història
contemporània d’Espanya com el cardenal Tarancón, per no esmentar el bisbe
Josep Pont i Gol que en fou un dels més convençuts precursors de casa
nostra i a casa nostra. Sort n’hem
tingut i sort en tenim encara: ens ha ajudat i ens ajuda a purificar la fe
vivint-la amb joia i esperança sense tenir por de Déu, de res ni de ningú; a
adquirir llibertat d’esperit i corresponsabilitat eclesial i cívica; a ser i a
sentir-nos membres vius i madurs de l’Església com a Poble de Déu reial,
sacerdotal i profètic, no com un fi en si mateixa sinó posada al servei del
Regne; a estimar el món modern com Déu l’estima començant per compadir els
germans més pobres i necessitats; a lluitar en conseqüència pels drets de les
persones i dels pobles, sempre a favor de la justícia i de la pau. Etcètera. És
a dir, per les causes del bisbe Casaldàliga que haurien de ser també les
nostres. ¿Que és el que no ha fet, de tot això i molt més, el nostre germà Pere
com a missioner claretià i com a pastor de l’església de Sâo Félix do Araguaia,
al nord del Mato Grosso? Benaurat entre els benaurats! Ah, si creguéssim en
l’Esperit Sant com ell hi creu!
Al contrari d’aquell pobre home de
l’Evangeli, ell sí que ha seguit fidelment Jesús, malgrat les seves possibles
mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa,
germans i germanes, pare, mare, tot... (Encara veig la seva mare en el llit
d’agonia ensenyant-me l’anell episcopal del seu fill dolorosament absent).
Sense renegar, això mai, de les seves arrels pàtries: ENCARA AVUI, RESPIRO EN
CATALÀ, confessa en un dels seus nombrosos llibres. Com més particular, més
universal. Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li
feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja
hi escrivia: “Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de
luna; la lluvia y el sereno mirar de les pobres con quien caminas y el mirar
glorioso de Cristo, el Señor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús:
sense sarró, ni calçat, ni bastó... No sembla un bisbe sinó que ho és, de
veritat, a la inversa de la majoria de jerarques de l’Església oficial que no
saben renunciar encara als honors mundans i a les vestimentes pomposes (que fan
pensar, i que em perdonin, en les dels escribes i fariseus repudiades per
Jesús). I reblant el clau, en la seva primera carta pastoral afirmava: “Si la
primera missió del bisbe és ser profeta i profeta és aquell que diu la veritat
davant de tot el poble; si ser bisbe és ser la veu dels qui no tenen veu,
honestament jo no podria callar en rebre la plenitud del servei episcopal.”
Ara, per dir i fer la veritat a favor dels seus estimats “posseiros”, víctimes
de les injustícies socials i polítiques, ha arriscat la pell fins a ser
amenaçat de mort més d’una vegada, com ha passat des d’antic amb tots els
profetes. Això que la seva acció s’ha inspirat sempre en motius humans i
pastorals. La jerarquia eclesiàstica sol parlar, massa sovint autoritàriament,
“ex cathedra”; ell ho fa des de la vida, l’únic lloc teològic, i real, convincent.
Podria parlar del Pere com a poeta,
colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí
ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa. El que sí faré, si m’ho
permeteu, és contar-vos unes quantes referències personals. Us ho dic ben
sincerament: d’ell me n’he sentit sempre germà, amic, company d’il·lusions i
fatigues apostòliques, des del dia de la nostra ordenació sacerdotal conjunta
(érem 800 de colla) al Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (31 de maig
del 1952; aquest any en va fer seixanta) i des d’aquella última missa que
concelebràrem el dia 26 de desembre del 1966, festa de Sant Esteve, a la
Colònia Soldevila de Balsareny, en vigílies d’anar-se’n a Missions. Al llarg
dels anys hem mantingut una relació-comunió espiritual i literària força
intensa. Com a poetes que som ell i jo, va voler, per exemple, que li prologués
el llibre en català, esmentat més amunt. Canònicament, em deia que jo era el
seu arxiprest, només perquè ho era de Navàs, i la seva parròquia nadiua de
Balsareny en depenia havent passat del bisbat de Vic al de Solsona. Si el Pere
és un capdavanter destacat de l’anomenada “teologia de l’alliberament” (que,
ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc
un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor
dels quals la fe insubornable en
Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com capellà i
com a escriptor. ¿Les causes dels pobres que ha fet seves el bisbe Pere no són
semblants--em pregunto-- a les dels pobles oprimits i esclavitzats com és el
cas del poble català que, després de tres segles, no ha aconseguit encara (en
gran part per culpa d’ell mateix) aquella plenitud política que necessita i li
correspon, digna de la seva història? No dubto gens ni mica que el bisbe Pere
Casaldàliga i Pla, proclamat Premi Internacional de Catalunya per la
Generalitat (2006), ens fa costat, si més no, amb la pregària, en aquests
moments actuals de la nostra pàtria-nació que poden ser decisius; així com
espero que ens faci de fet (de debò, no retòricament) el nostre episcopat
català, conseqüent amb les seves cartes pastorals.
I per posar punt final a aquesta meva
homilia us recitaré, també si m’ho permeteu,
el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig
dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i esperança...” (O.C., pgs.
581-582). I continuem celebrant l’Eucaristia, l’acte més pacífic i més
revolucionari de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada